L'obra «Zero Responsables» trenca l'autocensura del sector i crítica la complaença i la impunitat del Consell
VALÈNCIA - TERE RODRÍGUEZ
Poques vegades es té l'oportunitat d'assistir a un espectacle que continga una crítica tan explícita a la gestió del govern de Camps. Acostumats a l'humor blanc i políticament correcte de Canal 9, en contrast amb l'acidesa del de TV3 —Polònia en pot ser el millor exemple— l'obra Zero Responsables, estrenada ahir a la sala Matilde Salvador de la Universitat de València, ha trencat amb una preocupant tendència a l'autocensura, eludida ocasionalment per lloables excepcions, com ara la de Xavi Castillo. Pot ser per això, les escasses entrades, gratuïtes, que es van posar a la disposició del públic es van exhaurir al quart d'hora i moltes persones es van quedar sense poder gaudir d'una representació que no va deixar indiferent a ningú.
Amb un missatge de profunda censura a l'actitud d'impunitat que domina el règim de Camps, els diferents escenaris plantejats per una dotzena d'autors valencians ens traslladen a una València que es prepara per a rebre la visita del papa Benet XVI i de la qual molts ja estant traient profit —la histriònica caricatura del Bigotes és de les més destacables—. El relat no lineal dels fets és una aposta arriscada i difícil, però aconsegueix narrar de forma cronològica i coherent el calvari viscut per les víctimes i els familiars dels 43 morts i 47 ferits de l'accident de metro més greu de l'Estat al llarg d'aquests quatre anys. Un període de temps en què Camps s'ha negat a rebre'ls de forma pública; en què una justícia més preocupada per servir al poder que als ciutadans, ha fet cas omís a les seues reivindicacions; en què la burocràcia els ha fet desesperar i els ha acabat furtant l'esperança; en què la societat ha viscut aliena a les seues protestes emmirallada en la política d'aparador i grans esdeveniments; i en què Canal 9 —magnifica la recreació del treball que es veuen obligats a fer els periodistes de l'ens i una autèntica estirada d'orelles als que podent evitar-ho contribueixen a manipular, o simplement a fer desaparéixer la realitat que incomoda Presidència— s'ha convertit en el còmplice perfecte del silenci i del menyspreu de Camps. Un president —interpretat per Pep Ricart— turmentat pel so del metro, les conspiracions externes i internes i la màxima aspiració del qual és ser rebut pel Papa en audiència privada i instal·lar-se a la Moncloa.
Amb moltíssima emoció continguda i un llarg aplaudiment, el públic majoritàriament pròxim a l'Associació Víctimes del Metro 3 de Juliol, va agrair la demolidora escenografia que ha volgut sacsejar consciències. Llàstima que sols tinga continuació hui i demà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.