viernes, 9 de julio de 2010

ZERO RESPONSABLES... LOCALITATS EXHAURIDES. http://www.jorgepico.com

Gràcies a la trucada de Presidència hui estaràn exhaurides les localitats a la Sala Matilde Salvador Per què? Segurament perquè un grup de autors juntament amb directors i actors, sense cap subvenció i sense cobrar, han treballat al voltant del accident de metro més greu a Europa que va ocórrer a València en el any 2006, just abans de la visita que va fer el Papa. L’obra, jo la he vista, no parla del President Camps com han escrit els diaris, (els que han escrit alguna cosa Levante, El País), tot i que hi ha una magnífica escena de 12 minuts molt comentada. Zero Responsables és una interrogació al voltant de qué va passar en el accident, de les seves conseqüències, els seus implicats i el silenci i el desconeixement de la societat valenciana del que va ocórrer. Però, sobretot és una ficció i un desafiu fruit de la imaginació dels autors. Repeteixo, no és una obra al voltant de Camps perqué Camps no dóna ni per a una obra sencera. El que té de bo aquesta escena és que en dotze minuts despatxa el personatge. Llavors perquè interessa el teatre en aquest cas, quina es la seva forza? Zero responsables, feta amb urgència i amb positives discusions i tensions entre els creadors, és una obra que parla del estat de una nació, en aquest cas del País Valencià, o de una autonomía, o de un… poble? No estem inventant res, si us agraden els llibres llegiu  State of the Nation de Michael Billington publicada en la Editorial Faber and Faber, parla de com les millors obres del teatre anglés són una crónica del que estava passant en la societat. Una meravella de llibre qué toca, entre altres temes, la constant conexió entre teatre i societat. Si podeu fer una ullada a la renaixença del teatre polític anglés en el període Tony Blair, després de l’invasió d’Irak, al final del llibre, trobareu un autor, David Hare que ja va fer una experiència semblant amb The Permanent Way una obra feta amb entrevistes a polítics, treballadors i usuaris al voltant de la privatització del ferrocaril anglès.
Aleshores és Zero Responsables una peça política? Bé en el programa que es reparteix abans de l’espectacle es diu que no exactament. Aquí teniu un extracte:
no es crega que que ens trobem davant una obra de teatre polític o, pitjor, de teatre de circumstàncies: més enllà de la tragèdia concreta i de les històries personals generades i de les histories personals generades al seu voltant, els qui integrem el col.lectiu hem volgut reflexionar amb aquesta proposta sobre els conceptes mateixos de responsabilitat i d’irresponsabilitat”
Bé, a lo millor s’ha escrit això perquè la paraula política hui ja no vol dir gran cosa, però jo crec que Zero Responsables és una obra política i amb ideología. El Teatre és un dels llocs desde ón lluitar ideològicament, crec que ara mateix resistint, i quan s’ocupa creativament d’aixó, de veure quines són les condicionsen en qué viuen els habitants de la polis, estem fent política. En l’obra estem reconeixent que els partits polítics, que no fan política, sino gestionar interessos del mercat, la ciutat té posibilitats i hauría de tenir poder de establir les seves lleis. Quines? Qué es una bona llei? Quin són els comportaments polítics adecuats? A qui han de castigar les lleis? Qui són els que fan les lleis? No són comportaments polítics els que han patit les vítimes del accident que encara no han estat rebuts pel President de la Generalitat, i que poc a poc la societat els oblida, es a dir deixa de fer política.
Hi ha llibertat d’expressió al País Valencià? Era la pregunta que ens feien els periodistes a Pedro Montalbán i a mi mateix l’endemà del assaig general en el passe gràfic arran de  la trucada del President de la Generalitat a l’Universitat de València recomanant que l’obra no es fes. Algú ho dubta? Si algú ho dubta el problema és molt greu, molt. Per mi la pregunta és: Es diu la veritat al País Valencià? I encara més… I hi algú que vulga escoltar la veritat? De poc serveix la llibertat d’expressió si tothom parla alhora i ningú escolta. Ja sabeu, quan més canals de televisó millor, així tothom parlarà alhora.
Trinidad Miró declara en el Levante que s’entera de l’obra per la premsa . En serio? Hem de entendre que no fa la seva feina que és conéixer el que programen els Teatres de la ciutat de València? glups… si no hi hagués premsa, s’assabentaría d’alguna cosa? Per cert, desconfieu de la premsa. Cada vegada que parle amb ells després escriuen el que els hi convé. Jo vaig dir que la notícia era que el tros que havien presenciat en el passe gràfic era notícia sobretot perqué estava ben escrit. També vaig parlar de que la missió del teatre, desde els Grecs fins ara, és la de ser un informe de la realitat, i que Zero Responsables neix de la forza que té el teatre per a denunciar, el dret al  l’insolència, el desafiament, i a la provocació són el ADN de l’escena. Sembla que els diaris estàn defugint de escriure respostes elaborades, amb continguts més a prop de la premsa rosa (”Camps i la seva dona ridiculitzats”) que busquen el sensacionalisme i no explicar les causes i les conseqüències de les coses, ajudant a comprendre un món més complexe del que ens presenten. Tristement cap periodista era capaç de reconéxer l’estil del autor del tros en qüestio, un dels més clars del teatre valencià, i demanaven qui ho havía fet. Xics, aquesta és la vostra feina, fer periodisme.
I el teatre valencià? Qué passa amb el teatre valencià? Crec que Zero Responsables ens recorda a tots una idea ben present en la història del teatre: els bons còmics haurían d’anar en pressó, perquè l’humor es sempre crítica del poder, no només dels polítics, sino de les actituts poderosas i autosuficients, sempre que riem, riem d’alguna cosa… riure i resistència. L’humor és gran en tant que, una vegada hem rigut, ens fa pensar una altra cosa d’allò que ja ha estat pensat. I si en Zero Responsables, i cap periodista ho ha escrit, apareix Camps, apareix com l’ombra d’una ombra, com un Macbeth, però un del carrer Colom de València que ha estudiat en el CEU San Pablo i que creu que creure en Déu consisteix principalment en anar a misa i no en estar al costat dels que més sofreixen. 44morts, zero responsables. Gràcies als actors, actrius, técnics, directors que han participat I a Inma i a Juli per fer teatre amb mí. Ànim, vindràn temps millors.
Jorge Picó, director de la companyía ring de teatro, es un dels autors de Zero Responsables.

No hay comentarios:

Publicar un comentario