lunes, 20 de septiembre de 2010

Ulisses20. Zero, responsables!

Avui he vist la representació de l'obra 'Zero Responsables' al Teatre Micalet. 'Zero responsables' és el resultat d'un lligall d'històries sobre l'accident de Metro a València, ara fa quatre anys, on van morir 43 persones. Crua, sincera, contundent, malgrat alguns riures que els actors i el text provoquen, n'hi ha poques concessions en aquesta confessió de realitat valenciana que fa anys vivim. Els morts són un nombre gran, però de responsables no n'hi ha cap. I l'obra repassa polítics amb nom propi, jutges, amigots de l'ànima, periodistes, directius de TV, fins i tot el Papa passeja contínuament per aquesta obra agosarada, valenta, d'un coratge poc habitual. Solament que tornem a l'època de la dictadura i la Transició, quan els actors havien de denunciar a través del teatre la realitat que vivíem aleshores, recordaríem l'audàcia i la sinceritat a l'escenari. 
La realitat actual valenciana fa tan actual i viva aquesta denúncia que fins i tot els grans gags són difícils de riure si no abstraus que tot plegat encara és un malson que continua acusant els valencians. Acusant-nos sense excepció d'idiotesa, per deixar-nos governar per una banda de criminals i falsos homenics del nacionalcatolicisme. Aqueixa manifestació antipapal d'ahir a Londres fóra encara impossible a València, davant el sangonerisme del PP. 
N'hi ha força escenes d'emoció, d'un teatre de primera, d'una escola formal en molts sentits, vint-i-quatre actors i actrius a escena ja fan una gran escola, i una capacitat d'aplegar destresa i força contra el sistema com no trobarem enlloc. Ni al nord del país. Això no és cap manifest, ni un pamflet…, és teatre pur, lluny del servilisme de l'escola barcelonina, acomodada i aburgesada trenta anys als plecs i condicions del teatre de les subvencions i els polítics de torn. 

N'hi ha una segona cosa que voldria explicar, malgrat que serà difícil acomplir el desig: Zero Responsables hauria de representar-se a tots els pobles del país, en places i instituts, als cinemes, als teatres del nord i del sud, perquè és una autèntica lliçó en defensa de la vida, sobretot d'una vida teatral no acomodada. 
No recorde tots els noms dels actors de cada història, però n'hi ha a manta que m'han tornat el goig del teatre i de viure un diumenge imprescindible: l'orgull de sentir-nos valencians, de l'un costat, malgrat els fills de puta de la Generalitat. L'orgull d'aquests actors nostres, que enmig del desert cultural i polític amb què han convertit València els malparits del PP ( o del PSOE, tant se val), creixen exponencialment com aquells dramaturgs universals i imprescindibles de tots els temps. 

No sé com podrem agrair-vos tant d'esforç, em demane. Per molts anys.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.