Fou fa dos anys, el 5 de juliol de 2008 a Burjassot. La Cartellera Turia entregava els seus premis com cada any i aquella nit estàvem nerviosos. La companyiaTeatre Micalet al complet estava a punt de pujar a l’escenari per recollir la figureta del falcó maltés. Ens lliuraven el premi a la millor contribució teatral per l’obra Lamar.
La pitjor cosa d’anar a la cerimònia sabent que estàs premiat és que no pots relaxar-te del tot fins que no puges i el reculls; no saps exactament quan serà i, per tant, se sol viure amb un poc d’ansietat. La veritat és que a mi em tremolaven les cames.
Al final, arribà el moment. Ens digueren que només quedava un premi per entregar abans que ens arribara el torn, el de millor contribució cívica, que donaven a l’Associació de víctimes de l’accident de metro 3 de juliol. Recorde que eren diverses persones de diferents edats. Duien una samarreta negra en la qual es podia llegir “43 muertos + 47 heridos = 0 responsables”.
Llavors vaig recordar que ja els havia vist abans, concentrant-se a la plaça de la Mare de Déu, i tornà a la meua memòria tot allò que havia passat, com un flaix; la notícia de l’accident, els titulars, els tres dies de dol i la visita del Papa.
Després de rebre el guardó i dir unes paraules, baixaren de l’escenari entre aplaudiments. Jo sentia unes ganes terribles d’abraçar-los un per un, però tan sols vaig poder agafar una dona del muscle i xiuxiuejar-li “ànim” amb el fil de veu que encara em quedava. No he oblidat aquell moment, i no només per l’emotivitat de la situació, sinó perquè em va fer i em fa reflexionar.
¿Fins on arriba la nostra responsabilitat després d’una tragèdia en la qual la vida de tantes persones ha quedat destrossada, no tan sols pel succés en si mateix, sinó per la falta de respostes i el total abandó per banda dels nostres polítics? Em fa ràbia pensar que la meua indignació, les ganes d’unir-me a la seua causa, en definitiva, la meua responsabilitat amb ells, es perdé en algun lloc de la meua memòria entre el dia de l’accident i la visita papal.
Crec que l’actitud indigna d’alguns polítics no ha de fer-nos oblidar la nostra responsabilitat col·lectiva com a ciutadans. Em referisc a la responsabilitat com a capacitat de generar una resposta crítica respecte a allò que ocorre al nostre voltant. Ni més ni menys.
Aquesta necessitat de respondre de manera crítica, de contar allò que té lloc, de reflexionar sobre la decisió d’assumir o no les nostres responsabilitats quotidianes, ha estat el punt de partida per a la creació dels textos del muntatgeZero Responsables, al qual participen més de quaranta professionals de les arts escèniques valencianes de manera desinteressada, tot posant així el seu granet d’arena responsable. És també la seua forma de donar suport, de manera càlida però rotunda, a unes persones que demanen justícia i se senten oblidades. Al cap i a la fi, ¿no hauria de ser aquest un dels sentits obligats de l’art?
Estaran al Teatre Micalet del 16 fins el 26 de setembre. L’entrada és una aportació simbòlica de tres euros i serà destinada a l’associació de víctimes.
Me la vaig perdre en juliol i no vull deixar passar aquesta oportunitat. Així que, allà estaré.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.